Ahir en BUM no es creia el què veien els seus ulls i per això vol començar donant 169 gràcies a les 169 persones entre nens, nenes, pares, mares, iaios, iaies, ties, tietes, veïns i veïnes que ens vàreu acompanyar ahir a la tarda. Aixecar els ulls i veure tanta i tanta gent pendent de la nostra història no es paga amb tots els diners del món. I tot això no és casual, és fruit de la feina que la Sílvia, la Marta i la Isabel fan a diari llutant perquè la gent del poble es faci seu un espai destinat a la cultura. Amb la Sílvia i la Marta vàrem coincidir ahir i només podem dir una cosa: sou genials!!!!!
Què podem dir del conte? Des del primer segon vam tenir els voluntaris que vam voler, quina passió i quines ganes d’ajudar-nos. En una selva més espessa que mai ens vam moure i vam fer un conte emocionant, divertit, aclaparador i bonic. Gràcies al Jordi vam poder trobar el tresor amagat darrera uns diaris i quan el vam obrir, ui quan el vam obrir… Quina festassa, sort de portar reforços de tresor perquè ahir haguéssim fet curt i en BUM no vol ni pensar què li hauria pogut passar si no podem donar piruletes a tots els nens i nenes. 
I és clar, ahir multitudinària sessió de bateria. No vau poder tocar gaire estona perquè éreu molts i molts i calia anar a la idea. Però ens vam fer una idea de l’extraordinari nivell musical que teniu, fins i tot vàrem tenir un xicot que va tocar com un autèntic professional!! Felicitats a l’Escola de Música de Juneda, feu molt bona feina amb tota la canalla del poble!!
Ahir en acabar el conte no vam poder evitar una passejadeta per Juneda per descomprimir una mica totes les emocions de la tarda i recuperar-nos abans de tornar a casa. I passejant pels bonics carrers del poble vàrem arribar a la Plaça de les Tres Creus, on vam ensopegar amb una preciosa escultura de Frederic Simó acompanyada d’un text molt bonic. Hi ha un fragment que ens va agradar molt: “En un moment de la història en què tot s’apareix confús; en què la democràcia per a poder determinar què som i què volem ser com a poble, com a país i com a persones resta lluny de nosaltres; en un moment en què el ritme frenètic ens fa oblidar el que estem construint amb les nostres vides; en què determinades tragèdies ens fan adonar que els drets humans no existeixen; en un moment tan confús… aquesta escultura pretén ser un exemple de generositat. Siguin quins siguin els nostres orígens, pensaments o característiques individuals, ens podem fusionar amb l’entorn; simplement, aprenent a compartir espais”. I vam tornar a casa escoltant Bob Dylan. I amb el filet de veu que ens quedava amb en BUM vam refilar que algun dia, sí, algun dia tornarem a ser lliures.
I divendres hi tornem, serà a la Biblioteca Pública Maria Barbal de Tremp a les 18:00h, amb moltíssimes ganes de tornar a fer un conte ben maco.
Som-hi!!